Honor i llibertat d’expressió

Què és l’honor?

Qui és el propietari de l’honor?

Com es mesura l’honor?

En càrrecs públics? en filiacions polítiques? en poder adquisitiu? en relacions socials…? o en el nivell d’integritat d’una persona?

No ens sentim nosaltres vexats en estar afectats per un ERO en el qual es tiren per terra 24 anys al servei d’una empresa pública, amb una oposició i uns drets laborals i personals, i sense atendre criteris professionals sinó purament polítics i econòmics?

No som nosaltres persones afectades per una persecució psicològica que no solament ens ha repercutit laboralment sinó també en el nostre estat de salut? Més d’un de nosaltres ha hagut de suportar la incertesa, l’ansietat i la tortura psicològica a base d’antidepressius i ansiolítics des de fa ja molts mesos, fins i tot hi ha hagut companys que han patit episodis greus com un infart. No és això vexatori per a una persona més enllà del que es pot suportar?

Acudírem al lloc dels fets pels quals se’ns reclama per denunciar la nostra situació laboral i vital, per recolzar els companys ja acomiadats i per palesar que estem ací, que som una part més d’aquesta societat, ciutadans i ciutadanes amb drets, professionals reconeguts i persones amb uns principis pels quals pensem donar la cara. Ens neguem a desaparéixer engolits per les decisions d’uns polítics que s’han manifestat com gestors nefastos i només pensen en com romandre allà on estan, caiga qui caiga. Així doncs, allà estàvem alguns de nosaltres, amb els nervis a flor de pell, per un comiat encara en carn viva i d’altres amb l’espasa de Dàmocles sobre el seu cap amb la data del seu comiat gravada a l’empunyadura. Quan una de les persones implicada en l’execució de l’ERO de RTVV acudeix a un acte públic, com persona pública, i atenent la capacitat que se li suposa pels càrrecs públics que ha ocupat ha d’assumir que aquells que han estat afectats per les seues decisions, mostren la seua disconformitat públicament. Els responsables del mencionat ERO a RTVV el consideren un assumpte farragós però necessari que els ha fet patir per les decisions que han hagut de prendre. Una volta acomiadat el personal, assumpte liquidat (mort el gos s’ha acabat la ràbia) i a seguir endavant perquè ací no ha passat rés. Ells poden seguir amb els seus actes públics, amb els seus pregons, inauguracions, lliurament de premis, discursos inaugurals, etc., i les posteriors recepcions i actes socials on es regalen i es feliciten els una als altres per com de bé està funcionant tot.

Els vertaders afectats, despatxats, apartats de la societat i arraconats a l’ombra, han de seguir ahí, assumint el seu paper de “danys col·laterals” i no deixant-se veure per tal de no empanyar la lluentor de la vida social dels qui els han dut on estan. Et tiren al fem i pretenen que et quedes ahí, amb la boca calladeta, acovardit i preguntant-te de quines molles vas a sobreviure. No tens dret a protestar perquè això ofendria la sensibilitat de les persones de bé, aquelles que mai es prestarien a desentonar en un acte social, aquelles que, rosari en mà i tissores a l’altra, desvirtuen les paraules del Nostre Senyor quan va dir: Que la teva mà esquerra no sàpiga què fa la teva mà dreta”. I així, mentre t’estan humiliant, menyspreant, despatxant-te de la teua societat perfecta, es molesten moltíssim si et queixes, perquè posats a arravatar-te la resta dels drets, aquest últim els sembla del tot prescindible i certament molest.

No és ja el dret al “pataleig“, és dret a la llibertat d’expressió: Quan et fa mal et queixes, i certament ara ens dol.

Compartir

2 thoughts on “Honor i llibertat d’expressió

  1. ana santamaria

    Meravellós article. Que bé que expliques el nostre patiment!! Ànim a tots, companys, queda molt camí per recorrer i estaria molt bé fer-ho junts!! No ens furtaran la nostra dignitat ni els nostres drets, lluitarem i el que és millor: guanyarem!!!

Deja un comentario