Cicle, per Joan Durà

rosa del desert 4

Allà on res creix trobem la ‘Adenium Obesum’ o rosa del desert. Moltes tribus africanes empren el suc que desprén, altament tòxic, per mullar les seves puntes de fletxa

Quan encara treballava, els avatars del destí televisiu van fer que en poc temps coneguera a Aurora, la cap del departament d’oncologia d’un gran hospital públic, Berta, la relacions públiques d’un tanatori, i Carolina, una de les embalsamadores de cadàvers de la sala de dissecció d’una universitat. I a més per aquest ordre.

A les tres els uneix la mort, a cadascuna des d’un punt de vista diferent, però amb un únic tema central. Quantes vegades Aurora, amb major o menor sort, haurà ajudat a un cos malalt a lluitar contra la mort? A quants familiars haurà assistit Berta perquè assimilen de la millor manera el mal tràngol? Quants cossos haurà “preparat” Carolina perquè, al final del procés, es puga extraure alguna cosa positiva, la curació, la salut, la vida…?

Però no és la mort l’única cosa que les uneix. I és que, malgrat l’especial de les seues professions, les tres senten autèntica passió pel seu treball.

A la planta d’oncologia que dirigeix Aurora s’accedeix per un ascensor d’ús exclusiu. Sembla més un hotel que un hospital. Neta, lluminosa, amb quadres adornant les seues parets i sales d’espera amb còmodes sofàs. Ens comenten que tot açò és fruit de l’obstinació d’Aurora per oferir el millor servei possible als seus malalts. Passejant pels corredors presenciem com la doctora amonesta amablement a una de les seues col·laboradores qui, en el seu afany per acabar un treball, s’ha saltat la pausa per a menjar. Sembla que la doctrina d’Aurora ha calat en el seu equip, doctrina basada en dos punts principals: el primer diu que el malalt ha de gaudir d’una estada hospitalària el més plaent possible, ja que no està allí pel seu propi gust; el segon, que la malaltia no entén de classes socials, per la qual cosa la sanitat ha de ser intrínsecament pública.

El tanatori on treballa Berta tampoc es correspon amb la imatge que jo tenia en el cap. Podria passar per la sucursal principal d’una entitat bancària, encara que crec que ací els dipòsits serien a molt llarg termini. En unes vitrines, urnes que es dissolen en aigua i joies confeccionades amb cendres de difunt. Mentre ens mostra les instal·lacions, vestida amb un correctíssim conjunt negre adornat per un fermall morat, Berta no cessa apassionadament de llevar-li ferro a l’assumpte. Ens parla de la mort, que no és un final sinó un canvi, i de la necessitat de la seua assimilació per part dels familiars del finat. La mort és una cosa que està amb nosaltres i amb la qual hi ha que conviure. En el seu frenesí, arriba a afirmar que els metges a voltes lluiten “massa” contra la mort.

El lloc on exerceix Carolina sí que és com jo esperava. O més aviat, i a fi d’evitar inoportuns episodis digestius, com jo desitjava. Net, asèptic i funcional. Fa olor d’hospital, exageradament d’hospital. Alumnes i professors s’agrupen al voltant de les taules de dissecció, mentre Carolina porta d’un costat a un altre carros amb seccions de cos humà. De cossos humans. Ens compta amb quin afecte tracten ella i la seua companya els cadàvers que arriben a les seues dependències. Els llaven “com si estigueren vius” i els preparen per a la seua conservació. Ella està orgullosa del seu treball per com és d’important per a la medicina extraure quanta més informació es puga de la mort. I amb açò fa honor a eixa inscripció llatina que presideix la sala: “Hic locus est ubi mors gaudet succurrere vitae”, que més o menys ve a dir “aquest és el lloc on la mort s’alegra d’ajudar la vida”.

En este viatge una mica dantesc per tan especials professions, em vaig trobar a tres persones amants del seu treball i lliurades a ell. Esforçades per millorar-lo dia a dia. Orgulloses del seu servei públic i al públic.

Ara ja no treballe. S’ha consumat eixe càncer anomenat ERO, davant el qual res van poder fer els esforços del comitè d’empresa d’RTVV. Familiars i advocats intenten ajudar-nos a assimilar el colp de la pèrdua dels nostres llocs de treball, i la Plataforma d’Afectats pel ERO es desviu perquè es puga traure alguna cosa positiva de tot açò.

En certa manera, i sé que açò ho compartisc amb molts dels meus companys, em sent unit a les protagonistes d’aquest text. Durant els últims 24 anys, i malgrat les adverses condicions en les quals es desenvolupava, sempre he sentit, com elles, passió pel meu treball i per poder sentir-me orgullós del que feia.

I açò no m’ho van a llevar. Em podran llevar altres coses, però açò no. Segur que no.

Els noms de les protagonistes no es corresponen amb la realitat.


Joan Durà. Abril 2013.

Compartir

3 thoughts on “Cicle, per Joan Durà

  1. Joseba Larrea

    Como decimos en euskera Amaia da hasiera,
    El final es el principio, una historia muy real e interesante

    Reply
  2. VENENO

    Hola, juan he leido tu articulo y lo resumire con una frase que me hizo gracia:
    “Lo que el gusano llama final, los demas le llamamos mariposa” un saludo y animo
    te lo dice un capullo optimista. Bene.

    Reply

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>