Carta a Rosa M. Vidal Monferrer. Per Esperança Camps

Senyora Rosa Vidal:

No ens coneixem. Lamentablement, quan vostè ha arribat a l’empresa on he estat treballant des del 10 de juliol del 1989 els seus antecessors en el càrrec ja m’havien despatxat. Amb tot, és probable que haja vist el meu nínxol, o la meua esquela, perquè em diuen que ha tingut el gest de recórrer el primer i el segon pis de les instal·lacions de Burjassot. Així, si ha entrat a la redacció, la meua làpida està a una de les columnes del costat dels finestrals, just darrere de la taula de “nacional”.

Ben mirat, és molt possible que no s’haja fixat en el meu nom ni el de centenars d’altres companys “afectats” per l’ERO. Imagine el seu passeig per la tele com la d’un pilot d’un avió de guerra que, una vegada ha acabat la feina ha anat a casa, s’ha dutxat, s’ha perfumat i ha demanat que el porten a visitar el desastre que ha provocat amb un gest tan senzill com pitjar un botó. Ha volgut veure des de baix les restes de la població bombardejada des de l’aire (ja sé que vostè no ha signat l’ERO, però ha exigit per a ocupar el seu càrrec que un altre li faça la feina bruta). La imagine, sra. Vidal, caminant, per exemple, pel passadís que va des de la redacció a les cabines i a la sala d’ingesta, i al control de l’estudi 3, i no puc fer menys que veure com ha d’esquivar els cossos encara calents i fumejants que hi ha a terra. El que vostè xafa amb una ganyota de fàstic són les calaveres, els fèmurs, els cabells o els texans de centenars de persones que treballaven amb la il·lusió que vostè ara els demana als supervivents de la matança. Ara evita un toll de sang, ara salta per damunt una bamba, i ara xafa, sense voler, el braç d’un operador d’equips que ha sigut exemple de compromís amb la feina ben feta. Tots aquests morts eren tant o més professionals que els supervivents a qui ara vostè ha escrit, i molts d’aquests feia més de 23 anys que treballaven a la casa (no quasi, com vostè diu a la carta que els ha enviat, sinó més).

No vull amargar-li les vespres de la primera reunió del Consell d’Administració, però, sra. Vidal, no puc menys que continuar imaginant el seu passeig pel paisatge devastat després del bombardeig. Entre tant de cadàver que vostè ha xafat, entre tant de nom escrit a les parets del CPP de Burjassot, encara s’haurà trobat amb algun zombi. És a dir, persones que han sigut afectades per l’ERO, però encara no han acabat de morir perquè ho faran el mes de juny o el mes d’agost. Ballen la dansa de la mort i treballen. Saben el dia que marxaran i treballen. Veuen el seu nom escrit als murs de la casa i treballen. El que no puc imaginar és la reacció i la sensació d’irrealitat que hauran tingut aquests companys quan vostè, seguint les instruccions del primer manament de qualsevol business school, se’ls ha adreçat ja siga personalment o per carta per a demanar-los il·lusió, ganes, esforç i compromís. No puc.

De manera modesta, amb el meu nom engreixant les xifres de l’INEM, amb les ganes i l’optimisme intactes, voldria, sra. Vidal, convidar-la a reflexionar sobre la il·lusió que sembla que a vostè li fa construir la nova Radiotelevisió Valenciana sobre les runes, sobre els cadàvers de tants treballadors; i també la convide a que pense sobre si és convenient per a vostè assumir aquesta responsabilitat amb l’ajuda i el suport d’aquelles persones que van contribuir de manera tan entusiasta a enfonsar l’empresa, i que són, lamentablement, les mateixes que l’han empesa a vostè a acceptar el càrrec que ara estrena.

Atentament,

esperança camps

Compartir

One thought on “Carta a Rosa M. Vidal Monferrer. Per Esperança Camps

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>