Avui fa un any. Per Esperança Camps

rtvv2012

Avui fa un any era a Ciutadella i penjava aquest post. Ara som a València i em fa mal tot. Finalment, la sessió del Consell d’Administració de què parlava al text enllaçat va ser tan llargaque va acabar la matinada del dia 22. Vaig dormir poc perquè seguia per twitter què estava passant a la Gran Via. Vaig sebre de les llàgrimes irrefrenables dels meus companys, de la tensió que es va viure a la sortida dels membres del Consell d’Administració que van signar la sentència que enviava a l’atur 1.200 persones, que desmantellaria la principal empresa de comunicació al País Valencià. Aquests individus que no han fet res de bo a la seua vida tenen el trist honor d’haver passat a la història per haver signat un dels EROs més durs que s’han perpetrat fins ara a l’estat.

Intent mirar-ho des de la poca distància que em permet estar implicada en aquest cas i pens que en realitat, les llàgrimes i una ràbia infinita continuen acompanyant-nos. En aquest any, els directius que han enfonsat RTVV han complert el full de ruta que algú els va escriure. Un full ple de faltes d’ortografia, amb una gramàtica insuportable i amb un resultat demolidor. El mes de desembre van arribar els primers comiats a la ràdio i el mes de febrer, els de la tele.

A Canal 9 encara no han acabat de despatxar gent, però ja pensen en el futur. De fet, la directora general va entrar a la casa com si fos l’encarnació d’Adam: el passat no existeix, només hem de mirar cap endavant. No sabia, però, que els fantasmes dels executats l’acompanyarem fins on faci falta. Ara diu que canviaran el color corporatiu de l’empresa. El vermell els fa nosa, es veu. I el verd combina més amb el nom de la responsable dels informatius… Però com diu la meua companya Xelo Miralles, a aquest article, per molt que canvien de color o de plató o de presentador, l’ERO sempre serà allà.

Algun dia l’estudiaran, l’ERO. Els alumnes de les escoles de negocis, els de les facultats de periodisme (si encara n’hi ha), els alumnes de les facultats de dret, els alumnes de les facultats de psicologia… tots tenen molt de material per a investigar què ha passat, per què, com ho han fet i quant de mal han escampat pel camí.

En tots aquests mesos han passat un munt de coses, com ara els comiats que es van ritualitzar en aquell centre de formació al cul del centre de Burjassot: ens volien lluny,però ens van trobar solidaris. Els treballadors ens hem organitzat, ens hem fet visibles. Fins i tot hem estat capaços de fer entendre a alguns dels nostres conciutadans que no tots som iguals i que una RTVV és molt necessària i ens han donat algun premi… De tot això n’ha sortit un llibre i molts blogs.

Personalment he conegut en el sentit profund de la paraules algunes persones que per a mi eren autèntics interrogants. M’he endut sorpreses molt grates i també disgustos i decepcions que tardaré a païr…

Ha passat un any. Ja. Encara.

En tot cas, ara qui ha d’estudiar molt bé el cas és el jutge del social del TSJ de la Comunitat Valenciana. Els treballadors necessitam que la justícia ens ratifiqui que no estem bojos, que no som els culpables… Cada dia tenen més fets comprovats per afegir al cas. Imagin com la carpeta creix a mesura que els actuals directius prenen una decisió que intenta corregir les bogeries que van fer els seus predecessors. Això, és clar, hauria d’anar acompanyat de l’escarni públic, de la inscripció dels seus noms a la llista de la infàmia, i, és clar, haurien de respondre amb el seu patrimoni. Això sí… hauria de ser el més aviat possible, per evitar que el cas es podreixi, per evitar que es consolidin certes decisions innacceptables.

Esperança Camps. Treballadora de Canal 9 afectada per l’ERO

Compartir

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>